L'alzina surera (Quercus suber L.),^[1] també anomenada surera o suro,^[2] és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina i de mida mitjana. És originari de la Mediterrània occidental.

La seva característica més identificativa és l'escorça, grisenca, gruixuda i rugosa, de la qual s'extreu el suro. A causa d'aquesta escorça, la surera s'ha explotat forestalment i s'ha afavorit la seva expansió a les terres on pot créixer. És una de les espècies més valuosa i característica de la conca mediterrània. Es diferencia dels altres Quercus mediterranis per posseir una gruixuda escorça suberosa (suro, suberina) en tronc i branques i, per la seva facilitat per a regenerar una nova escorça o capa de suro, a través del fel·logen, immediatament després d'haver-li extret l'anterior escorça per l'operació del destapi.

Descripció:

Normalment, l'alzina surera fa entre 5 i 15 metres d'alçada, però se'n poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres.^[5] El diàmetre del tronc pot fer entre 0,5 i 1,5 metres. Les arrels representen una cinquena part del total de la llenya de l'arbre. La majoria són superficials i quan estan en contacte amb l'aire produeixen una escorça de suro com la del tronc. La surera pot rebrotar tant de la soca com de l'arrel.

Les fulles, perennes, són verdes durant tot l'any, fan de 4 a 7 centímetres de llargada i són lleugerament lobulades o dentades. Poden estar a l'arbre entre un i tres anys. Són petites i dures (escleròfil·les), i per tant, deixen escapar poca aigua. Presenten importants variacions de duresa i de color en funció de la posició que ocupen a l'arbre, de les característiques genètiques i de la intervenció de l'home.

Reproducció:

Les flors masculines, molt nombroses, s'agrupen en aments. Les femenines, lleugerament pedunculades, són aïllades. El fruit és la gla, que presenta una forma i unes dimensions (2-3 centímetres de llargada) molt variables en funció de cada arbre i de l'època de maduració. Les primeres fructificacions es donen quan l'arbre té entre 15 i 25 anys, i s'assoleix el màxim al voltant dels 100 anys. La vida de les sureres es pot allargar fins als 150 o 250 anys.

L'escorça espessa, aïllant i esquerdada pot assolir 25 cm de gruix.

Els troncs són més o menys sinuosos, ramificats lateralment a alçades que varien en funció de l'espessor del bosc o de la sureda i de les podes (a Catalunya, pràcticament inexistents). La fusta té una densitat elevada. Es fa servir, entre d'altres, a la torneria, a les drassanes (ja que suporta molt bé la immersió en aigua sense podrir-se) i com a llenya (ja que té un potencial calorífic elevat). L'alzina surera és un dels pocs arbres capaços de rebrotar després d'un incendi, gràcies a l'escorça de suro, que actua com un aïllant tèrmic i impedeix que les altes temperatures afectin els teixits vitals. A més del foc, el protegeix de plagues perque aquesta escorça de suberina és difícil de digerir i penetrar.

Ecologia i hàbitat:

La surera és una espècie pròpia de la regió mediterrània que necessita hiverns més humits i suaus que no pas l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima adquireix característiques continentals. Es tracta, doncs, d'una espècie termòfila, entre altres raons, perquè la fructificació −moment en què difícilment pot suportar les gelades− es produeix durant els mesos de desembre i gener.

D'altra banda, es tracta d'una espècie calcífuga i, per tant, es troba sobre sòls àcids i sense calç, anomenats silicis. A Catalunya, les suredes creixen sobre granits, gneis, esquistos i pissarres. De totes maneres, l'alzina surera no suporta bé els sòls excessivament compactes; per això, el conjunt de la sureda acostuma a ser millor quan el contingut de sorres és elevat.

Finalment, el suro que forma l'escorça és una adaptació contra el foc, en uns territoris on és un factor limitant important.

Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes, especialment del litoral, sobre terrenys silicis i zones asolellades. Es pot trobar barrejada amb el pi blanc o amb el pi pinyer, però l'explotació humana l'ha afavorit en detriment dels altres arbres.

La surera és una espècie originària de la Mediterrània occidental i actualment es pot trobar a la península Ibèrica, el sud de França, Còrsega, la península Itàlica, en Marroc, en Algèria, en Tunísia, i puntualment en antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina), Albània i Grecia.

A Catalunya és la cinquena espècie forestal pel nombre hectàrees (5,32% dels boscos de Catalunya) i la setena pel nombre de peus (més de 39 milions, més de les quatre cinquenes parts dels quals són a les comarques gironines). Dins d'aquest àmbit, representa prop del 45% de la superfície arbrada del Baix Empordà, on és l'espècie més abundant, i prop d'un 25% a la Selva, el Gironès i l'Alt Empordà. És poc freqüent al Pla de l'Estany i rara a la Garrotxa i al Ripollès. En canvi, fora d'aquest àmbit només té certa importància al Montnegre, entre el Maresme i el Vallès Oriental.

Curiositats i usos:

De manera general, l'espècie permet la seva explotació del suro per la indústria del vi i de la construcció, i dels glans majoritàriament a la ramaderia porcina.

Ús agrícola

A partir de 1993 s'han repoblat a Espanya més de 100 000 hectàrees amb surera. Originada per la reforma política agrària de la Unió Europea que va incentivar la reforestació de terres agràries marginals en les quals s'ha d'abandonar el cultiu agrícola. L'escassa tradició de repoblació amb frondoses en general i amb surera en particular, unida a la major dificultat d'arrelament que presenten les frondoses en comparació amb les coníferes, ha fet que, en massa ocasions, els resultats pel que fa a percentatge d'arrelament i posterior creixement hagin estat mediocres. A més de ser una espècie aconsellable per a la reforestació de terres marginals en les quals s'ha abandonat el cultiu agrícola, permet als seus proprietaris trobar una possibilitat de compensar la pèrdua de renda mitjançant la reutilització forestal de les seves terres. El Quercus suber és una espècie extremadament polimorfa, de la qual s'han descrit nombroses formes botàniques. Cada nou anys l'arbre pot produir de 30 a 75 kg, i és possible de realitzar fins a disset pelades. Un arbre pot produir durant la seva vida de 500 kg a aproximadament 1 tona de suro.

Els fruits de la surera, les glans, són l'aliment de diversos animals, entre els quals destaquen els porcs, que en algunes regions de la península Ibèrica pasturen lliurement sota les sureres i contribueixen a formar el característic paisatge de deveses castellanes, extremenyes, andaluses i portugueses. La quantitat de glans disponible i la superfície arbrada per hectàrea donarà el nombre de porcs que poden alimentar-se, sent bona quantitat una mitjana de 1,5 hectàrees per exemplar. L'animal s'alimentarà en la devesa no menys de 60 dies, entrant amb un pes màxim de 115 kg. i engreixant un mínim de 46 kg.

El nom científic del gènere Quercus és la paraula en llatí, que designa la denominació utilitzada pels romans, per descriure el roure.

El nom científic de l'espècie suber és el epítet llatí que significa 'suro'.^[

Tornar a la Mediterrània Occidental