Descripció:

El garrofer és un arbre perennifoli de fins a 10 metres d’alçada, amb una copa ample i una escorça esquerdada de color bru;^[3] també té un tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra.^[4]

Fulles paripinnades, constituïdes per 2 a 6 parells de folíols coriacis amb formes que van d’ovalades a el·líptiques i d'entre 2 a 7 cm de longitud, truncats en l'àpex, el qual acostuma a estar mucronat, i atenuats per la base. Són glabres durant la maduració, d'un color verd fosc brillant per l'anvers i més pàl·lids i mats pel revers. El pecíol normalment mesura entre 1 i 6 cm de longitud i les seves estípules tenen forma triangular.

Reproducció:

Les flors del garrofer són pedicel·lades, acompanyades de bràctees i bractèoles triangulars i disposades en raïms més o menys erectes o patents.^[3] Les flors generalment solen ser unisexuals, tot i que, excepcionalment poden haver-hi flors bisexuals en cada inflorescencia.^[5] El periant està constituït per 5 lòbuls el·líptics, excepcionalment més, amb una mida que varia d'entre els 4 i els 18 mm de longitud. L'androceu està conformat per 5 estams amb antenes, que poden ser grogues, ataronjades o vermelloses, i un disc nectarífer de color verdós, més o menys circular o pentalobulat i que mesura entre 2 i 4 mm d'amplada. El seu ovari és fusiforme, té el seríceo lleugerament estipitat, amb l'estigma bilobulat.^[3]

El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, és un llegum indehiscent, de forma entre linear-el·líptica, recta o corba, de 5 fins a 25 cm de longitud, amb cares planes i d'un color terrós fosc i lluent,^[3] i que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí,^[6] i té forma ovoide, de color marró brillant i llisa, i n'hi ha d'1 a 18 per garrofa.^[3]

És un arbre de reproducció per llavors, tot i que també es pot donar a través d'esqueixos i empelts. Té un creixement lent i poden arribar a viure fins a més de 200 anys.^[7]

Hàbitat:

És un arbre propi de la zona del litoral mediterrani compresa entre els 0 i els 600 metres d'altitud i, més excepcionalment, sobre els 400 metres d'altitud en la zona prelitoral.^[7] Acostumen a créixer en zones assolellades i de sols calcàris i ben drenats, on el pH varii entre 6 i 8'5 i la capa d'humus del terra sigui pobre. Suporten bastant bé la sequera i les fortes ventades i és molt resistent a les plagues i malalties. No suporta temperatures inferiors a -6 °C ni una pluviositat superior als 675 l/any.

A la península Ibèrica es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve

Curiositats:

Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).^[12] La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments (especialment les llavors).^[2]

Les fulles i l'escorça s'utilitzen per adobar les pells.^[13] És un bon combustible i dona un bon carbó.^[14][15] La fusta de garrofer és densa i resistent als corcs. S'usa en la construcció de mobles i botes.^[16][17][18]

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag,^[19] que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.

Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.^[20]

Es diu que la garrofa la consumia Sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.^[21]

Tornar a Mediterrània Occidental