L’Área mediterrània xilena és una estreta franja costanera d’uns 100 km que correspon aproximadament al Xile central . La seva extensió de 140000 km2, representa menys del 5% del total del bioma.

Climàticament té un caràcter fresc  per la marcada influència oceànica, amb abundància de boires costaneres.

S’hi coneixen 2400 especies  23 % de les quals són endèmiques. Una característica ecològica important és l’absència històrica d’incendis, així com una destacada presencia d’herbívors especialment llames i guanacs, raó per la qual hi ha gran quantitat d’arbusts espinosos i poca planta adaptada al foc.

La mediterrània xilena  té una gran varietat de paisatges escleròfil.les  (plantes de fulles dures i rígides), amb formacions boscoses i arbustives que van des del bosc esclerofil.le a la bosquina litoral, passant per l’espinar o la bosquina espinosa d’altura.

Xile és un país amb una gran variabilitat climàtica degut en part a la influència de l’oceà i de la corrent marina freda de Humboldt  i la corrent càlida de Gunther que fan possible que les temperatures disminueixin del nord al sud  de forma gradual, les temperatures del nord son les més altes  i les del sud les més baixes. Les àrees del nord són més desèrtiques i les del sud més plujoses.

A la costa central trobem una àrea mediterrània  d’estació seca prolongada, entre la Vall de l’Aconcagua i el Maule , zona de Valparaiso i Santiago,  a la part central una àrea de zones semblants entre el Maule fins al Traiguen, zona del Chillán i més al sud una mediterrània amb estació seca breu ja a la serralada andina, la zona del Temuco-

En el recorregut trobarem moltes plantes  amb noms de plantes ibèriques  posats per els primers colonitzadors xilens d’origen espanyol que les veien  comparables a les que coneixien, així trobem el garrofer  (Prosopis chilensis), l’espinal (Acacia caven), el belloto, la murtra (Ugni molinae), cal destacar l’exotisme de les cactàcies  i de les bromeliàcies  de l’espinillar (Puya i Fascicularia) o la singularitat de les escaloniàcies (Escallonia). Trobem també una palmera la Jubaea chilensis.

Algunes curiositats de les plantacions al jardí:

Els arbres xilens  van créixer la majoria,  als vivers del jardí, procedents de donacions de llavors i plantats posteriorment a la seva parcel.la.

La Puya xilena  va venir traslladada del Jardí Botànic històric el 2001.

A la zona xilena les Acàcies caven, la Quillaja saponària, la Sophora toromiro, la Jubaea i els Celtis australis, entre d’altres, destaquen en el paisatge del jardí.

Tornar a Xile